Kuita en potència

A vegades les paraules no surten com un espera… i a vegades, les paraules, ni surten.
Aquest capde, he descobert que, malauradament, m'agrada el cava. Després d'una calçotada de dissabte amb mon germà i la colla, la Laia que tothom desconeixia (sobretot jo), va sorgir d'entre les copes. No, no vaig fer cap tonteria. Tot em rodava massa per fer-ne. Només vaig parlar una miqueta. Cosa que no havia aconseguit fer gaire durant tot l'àpat. Tot avui he sentit bromes com: "t'hem deixat el cava refredant-se al congelador". M'han declarat kuita en potència.

[@more@]
A vegades, em canso de sentir el 'que sosa', quan es parla de mi. Me n'he adonat que no sóc una persona amb grans frases. Que el meu fort, ha estat des de sempre, l'escoltar. En això sí que sóc bona… Però quan s'han de dir gaire paraules seguides amb sentit… Amb gent que conec de vista o de parlar-ne, o de veure una nit, dues o tres…
És com si el meu botó d'on, estigués espatllat. Ric, m'ho passo bé rient els acudits dels demés, brindo amb tothom, somric moltes vegades, però desgraciadament, callo. Sempre callo. Em cohibeix. Suposo que penso que no sóc una persona amb grans coses a dir… Si no hi ha confiança, la Laia calla.
Amb les meves amigues això ha estat sempre molt diferent… És com si amb elles, em transformés. La vergonya i el sentit del ridícul queden asseguts a la cadira, i quan em criden perquè em quedi al seu costat, agafades de la meva mà, em faig la sorda. Les conec de sempre i elles sempre m'han vist com una persona capaç de tot.
A batxillerat apuntàvem en un full frases equivocades de professors o companys de classe i recordo que un dia se'm va acudir dir que jo era 'tope vergonyosa'. Elles, encara s'estan partint la caixa de les meves dues parauletes, però jo… En el fons, sé que només és la punyetera veritat.

Mira, ja tinc de què parlar a la sessió de dimecres.



8s comentaris

Uns llavis

Tot sembla tret d'un somni, d'un món inexistent en la realitat, creat i destinat a ser viscut només per mi…

Quan m'aixeco del terra la observo amb atenció. Fa cara de voler menjar-me, però ho dissimula molt bé. Em noto les galtes calentes. Em noto que els ulls cada vegada se'm fan més grans, però tan sols tinc lloc per ella. El cor, que batega fortament, em demana ajuda per no sortir del meu pit per llençar-se a les seves mans… i jo, per més que ho intenti, no puc. Dret i mort li miro els llavis:
– Els podré tastar algun dia? – li mig suplico. I ella, enlloc d'esclafir a riure, em dedica un somriure tendre, dolç i encisador, però malèfic a la vegada. Es treu els guants de seda, dit per dit, molt lentament, com fent d'aquell instant una espècie de ritual i me'ls tira als peus. Jo m'ajupo de seguida i al voler tornar-li el que és seu, em posa les mans a les espatlles i em tira de nou al terra.
Des de baix, em sento molt petit. Minúscul al seu costat. Ella és alta, gran i massa bonica per fixar-se amb algú com jo. Té quelcom d'especial en la seva mirada que em torna boig… I aquesta força que m'empeny a desitjar-la és inmensa…
– Podré tastar jo els teus? – em diu molt natural. Simple i clara.
– Ara mateix te'ls regalo si és el que vols… Són teus i de ningú més. No els vulls, queda-te'ls… Però a canvi, vull els teus. Per què em besin cada nit abans d'anar a dormir. Per què em besin quan sóc a punt de tancar els ulls… que comencin per l'esquena, pel racó del coll, gairebé ni tocant-me. Que em rocin per tot el cos i que no els pugui veure d'on arriben ni cap a on van. Que em sorprenguin amb cada llepada, amb cada mossegada, amb cada petó… Que em facin tenir calfreds a casa segon que passa.
– Doncs així… No vull fer cap canvi.
– Perquè? – la meva pregunta es converteix en tristesa.
– Per què jo no només vull uns llavis. Et vull a tot tu – somriu de nou i això fa que torni a respirar alleugerat.

Juga. Com sempre…
Juguem. Com sempre…[@more@]



6s comentaris

fiuf…

Una… completa… incompleta…

[@more@]

 



6s comentaris

…el retorn de la iuki

Alguna cosa invisible em va fer aixecar per dirigir-me a la finestra. La nit era més fosca que mai i la lluna intentava, a crits muts, desxifrar la meva cara perduda. L'estrella que sempre m'agafava de la mà quan passava per mals moments, m'havia deixat un missatge al contestador: de vacances. I aquell estel que es feia fugaç per fer-me somriure, fugia en direcció al sol.
I d'entre l'únic núvol que passejava tranquil per aquell cel misteriós i amic, una llum va sobrevolar el sostre del poble. Una i. Una u. Una k. I una altre i.

i-u-k-i

El retorn?

[@more@]

7s comentaris

Soletat

Fa uns dies em va venir de gust estar sola per unes hores i vaig agafar el cotxe per anar cap a Granollers. Si, al cine, mai estàs sol… sempre hi ha gent amb la que comparteixes, d'alguna manera, les mateixes escenes, però… per mi, tota aquella gent, no significaven res. Només cares.
Sempre que acabo de veure un pel·lícula, quan els llums s'obren, em sento com diferent. Suposo que part de la màgia que m'acaba d'envoltar encara perdura dins meu durant uns instants i es queda allà, gravada en mi. I per uns moments em sento protagonista de la història, ho visc i somric tontament. Quina mena d'estranya felicitat….i nostàlgia a la vegada…

Tot m'ha canviat tant amb tan poc temps que a vegades encara no entenc com he pogut sobreviure… Però sí, suposo que segueixo sent la mateixa Laia de sempre.
A vistes del món, sembla que la sol·litud sigui dolenta, però no ens adonem que tothom la necessita de tant en tant. Com conèixer les persones que ens envolten i estar en silenci amb elles, si ni ens coneixem i no sabem escoltar els nostres propis pensaments?

I sabeu què? us trobo a faltar, blocaires :_)

[@more@]

21s comentaris

Regles

Existeixen dos regles per tenir l'èxit definitiu a la vida:
1. Mai diguis tot el que saps.
2.

[@more@]

11s comentaris

Enamorada 100%

…que no deixin de volar, que no parin, que em remenin, que em facin cridar, que em giravoltin, que em capgirin l’estòmac, que m’endolcin el cor, que em facin respirar amb felicitat, que em facin obrir els ulls i somriure…

…que no deixin de volar, les papallones…[@more@]

15s comentaris

Em miro…

Em miro als ulls… i no sé què hi veig. I es clar que no m’agrada com ho estic portant tot.
Em noto buida treballant a Gimeno. Em noto… com si fos estúpida per no estudiar. No em vull passar així sempre. I es clar que no….
Em noto deixada. Sense massa ganes de res. Em noto oblidada. I em noto depenent. Sí… I no sabeu com em fot estar així.
Però aparento estar bé, suposo. Però suposo que en el fons no ho estic…
Sinó… perquè els meus ulls ploren? Digueu-me per què no puc ser feliç amb tot el que tinc?
Tinc una família fantàstica que m’estimo amb bogeria tot i que les coses hagin anat com hagin anat. Però tot ha tingut la seva part bona. Al viure a Martorell he pogut tenir més a prop els meus tiets, cosins i àvies. Família que abans només veia vegades contades, quan fèiem celebracions. I he pogut conèixer més als meus… cosa que m’ha agradat molt. Cada personeta que porta la meva sang, són petits tresors.
Els meus amics… sempre els tinc dins meu, tot i que sé que no els cuido gaire. M’agradaria… nosé… poder tenir-los més a la vora. Espero poder estar al seu costat d’ara en endavant… Si torno a Lliçà, tot ha d’anar millor… si torno a casa, tot ha d’anar millor… No vull cagar-la, per què són amb qui vull seguir sempre.
I tu, que ets com vingut d’un altre món… Cada vegada que em paro a pensar en com ha anat tot, no puc parar de somriure. Per què ets increïble, tot i que a vegades no ho vegis. Si alguna vegada faig males cares, perdona’m… tan sols són les expectatives que un es crea. Després, si resulta que no es porten en pràctica, tot cau. Però només és la meva culpa, de debò. Tu… no saps com m’estàs ajudant, en tot. Sempre he estat una mica perduda, però des que me mare no hi és, que em vaig perdre del tot. I al final vaig creure que només volava per necessitat de no estar sola. Però, ens vam trobar. I realment que, ets el millor que m’ha passat des de fa moltíssim. I tinc ganes de fer-te feliç, de ser feliç amb tu.
Si les coses van com fins ara…. em deixes firmar? ja saps… ja ho saps…

I torno a mirar-me als ulls. S’han calmat una mica. Suposo que havia de parlar amb algú. D’escupir-ho tot… de no guardar-me les coses, com sempre faig. De poder expressar com em sento.

[@more@]

9s comentaris

On està la meva motxilla?

Aquesta és la cosa més freak que he fet en la meva vida…..

[@more@]

Sí, és el pocholo.

22s comentaris

Estimo!

I tornes. Sense més…
Potser era orgull. Vergonya. El sentir dins meu que, tu havies decidit marxar… que tu decidiries tornar… Per això no t’ho deia. Suposo que era per això que no et deia com d’important segueixes sent en la meva vida, hagi passat el que hagi passat. I altre vegada em sento amb orgull, o avergonyida… per què ho escric aquí. Ho escric aquí i no t’ho dic a la cara.

Avui he tornat a redescobrir com m’agrada fer somriure a la gent que més m’estimo. Perquè precisament, sempre s’arrenca alguna alegria quan aquesta paraula que tan poc diem, surt de la boca d’algú.

Tinc la sensació que a partir d’ara, tot començarà a anar millor. El meu camí, torna a agafar forma. Ja m’he aixecat![@more@]

12s comentaris