Parar

Vaig deixar que la meva mà acaronés el seu rostre, una vegada i una altre, sense poder parar ni un sol moment… Sense poder parar d'imaginar-me com seria la meva vida, cada dia al seu costat, acaronant aquella dolça cara, any rera any…
Però ella va trencar el meu somni amb una de les paraules màgiques, mentre em mirava amb ulls humits:
– Para…

Tot va parar en sec. I el que vaig sentir dins meu va ser una copa esclafada contra el terra. Totes aquelles nits inolvidables acabaven de desaparèixer, com el fum.

Les ombres d'aquell local es van tornar cada vegada més fosques, els sons cada vegada més llunyans, i ella, els seus llavis i aquella mirada que em tornava boig, van girar-se d'esquena a mi i van marxar.
I jo em vaig quedar completament sol. Parat. Quiet. Inmòbil. I res semblava haver canviat. La música va tornar a agafar el seu color i l'ambient seguia sent el mateix ambient alegre de sempre. El cambrer se'm va acostar:
– Alguna cosa més? – el vaig mirar tristament perdut, vaig agafar la jaqueta i em vaig posar de peu.
– Alguna cosa més? – vaig repetir posant-me furiós. Però no podia ni cridar – Si vols em pots tirar una cadira al cap i mentre m'estigui morint del mal, atropellar-me amb un cotxe ben pesant. Després pots tirar-me des d'un desè pis i esperar-me a baix amb milions de punxes. Però no. Res de tot això podrà fer-me sentir el dolor que ara mateix pateixo. Res absolutament.

El cambrer, desconcertat, es va apartar del meu davant i em va deixar pas cap a la porta. Al fer voltar el pany, vaig decidir mossegar-me els llavis per sempre més. Mai tornaria a dir-li a una noia que l'estimava.

[@more@]



Quant a iuki

Sóc una persona a la que li agraden molt els somriures i sobretot, sobretot, els ulls. Penso que són una part del nostre cos que diu molt sobre nosaltres mateixos en qualsevol moment del dia. M\'encanta mirar-ne i trobar expressions que mai he vist... Observar-los, m\'ajuden a conéixer... La xocolata em té perduda i l\'addicció que últimament tinc a la coca-cola, acabarà amb mi! També tinc espai pel meu piano i les meves intentones de cançonetes, la lectura i per respirar. Què més podria dir de mi? la vida...? Tot són notes incandescents que exploten en forma de bombolles de colors.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Parar

  1. No fotis que li has deixat un espai al Toño per esplaiar-se despres de la carbassa que li vas donar fa uns mesos?!

  2. iruNa diu:

    Buf, que dur nena!! Ara, que això es podria molt ben aplicar capgirant el sexe dels protagonistes eh?! Que normalment són els tios els que marxen corrents quan intueixen una mica de “compromís”!!! Amb això no vull dir que no hi hagi casos com el que expliques eh?! Que de homes sensibles encara en queden… pocs, però encara en queden!!
    una abraçada preciosa!

  3. Cristina diu:

    Noia, ets una artista. M´ha agradat molt. Petons!

  4. Luck diu:

    M’ha encantat!!!!

Els comentaris estan tancats.